Història

El recinte històric anomenat “Molí d’en Rovira” situat als afores de Vilafranca del Penedès, està estretament lligat amb la Congregació de Germanes de la Caritat de Santa Anna, fou aquí on  va néixer la seva fundadora, Maria Ràfols Bruna el 5 de novembre del 1781 a una Masia-Molí al costat de la riera de la Doveria o riera de na Melió

copia-de-aerea
Vista general

 

Gràcies al naixement de la Mare Mª Ràfols, el recinte del Molí d’en Rovira ha esdevingut punt neuràlgic de la congregació i de la seva relació amb el territori, on s’hi han edificat diversos edificis que han donat i donen diversos serveis a la congregació, als ciutadans de Vilafranca i comarca Penedesenca.

Com a antecedent de la zona que ocupa el recinte, podem destacar la troballa d’unes restes arqueològiques a 3 m de profunditat, durant la construcció l’any 1931 dels fonaments del projecte de temple i finalment església de la Mare de Déu del Pilar, d’un enterrament ibèric del qual només se salvaren algunes peces.

Entre les que destaquen: una espasa de ferro tipus “La Tène” (76 cm) molt oxidada,

Exemple d’espasa “La Tène

datada en una cronologia entre mitjans del segle V a.C. fins a mitjans del segle III aC; dues plaques de bronze damasquinades en plata amb dibuixos geomètrics que correspondrien a una sivella de cinturó i una altra placa rectangular de sivella amb una senzilla decoració de cercles concèntrics.

El tipus de material evidència l’existència d’un enterrament de guerrer ibèric del període Ibèric Antic/Primer Ferro que dataria del 650/600 aC; que igual a altres enterraments d’aquest tipus trobats a Catalunya seria d’incineració aïllat.

Ara ja, dins de la història més “recent” el primer edifici i el més important del recinte per a la Congregació, en repercussió també estimat pels Vilafranquins/es i que dóna sentit al lloc, és el mateix Molí d’en Rovira. L’edifici es tracta d’un Mas del segle XVIII en el qual la seva activitat principal fou destinada a ser molí fariner.

casitaI n’és important pel fet que aquí hi va succeir, i doncs el 5 de novembre de l’any 1781 hi nasqué Maria Ràfols Buna, fundadora de la Congregació de les Germanes de Santa Anna.

Els seus pares Christofol Ràfols i Cunillera i Margarida Bruna i Brugal, naturals del municipi de Santa Margarida i els Monjos, eren de família senzilla i més aviat pobre; amb la professió de la pagesia arribaren a Vilafranca per a ocupar la plaça d’un moliner difunt, al molí anomenat d’en Rovira propietat d’una família benestant de la Vila, la família Alcover. (+info del Molí)

Al cap de pocs anys, hi va néixer a l’habitació principal Maria Ràfols, batejada amb els noms de Maria Josefa Rosa Ràfols i Bruna; al cap de dos anys, la família es trasllada al molí de Mascaró al municipi de la bleda, donada la mala salubritat de la zona del Molí d’en Rovira per la humitat, ja que això els provocava afectacions de salut. Cal dir que aleshores el Molí es comprenia molt als afores de Vilafranca.

Llavors el molí va passar per alguns moliners i llogaters més, fins quan l’any 1929 lacasita_3Congregació adquireix la Masia-Molí per unes 1500 pessetes, una despesa important per l’època. Poc després és rehabilitat mantenint l’estructura original.

La història d’aquest bell recinte, comença a prendre forma l’any 1930, quan la Congregació encarrega la construcció d’un temple en honor a la Mare de Déu del Pilar a l’arquitecte Josep Mª Sagnier i Vidal, fill del famós arquitecte Enric Sagnier i Villavecchia, marquès de Sagnier que fou un important arquitecte Barceloní que va projectar el Temple Expiatori del Sagrat Cor, a la muntanya del Tibidabo.

És probable que Enric Sagnier col·labores amb un primer projecte inicial, tot i que finalment el seu fill Josep Mª Sagnier és qui en va redactar un segon projecte del Temple a la Mare de Déu del Pilar; Enric mori l’any 1931, any en què fou col·locada la primera pedra del projecte del seu fill.    (+info del Temple)

maqueta_2
Maqueta original Josep Mª Sagnier

Alhora també fou encarregat a finals del mateix any la construcció l’edifici destinat a Escolania i convent a la part posterior del futur temple, aquest per motius per ara desconeguts fou encarregat a l’arquitecte Josep Alemany i Juvé, l’edifici és apreciat pel seu estil eclèctic que té certes connexions amb els edificis escolars construïts a principis de segle, sobretot a Barcelona, que es caracteritzen per tenir esquemes tipològics molt clars, utilitzant en la composició de les façanes diferents materials, principalment el maó vist.

 

L’edifici de l’escolania és interessant per la seva disposició simètrica a les dues ales, i el que surt d’aquesta simetria és un gir de l’edifici a l’ala esquerra com un annex del principal, possiblement amb intenció d’una disposició diferent. Aquest “gir” o “corba” fou utilitzat per les dependències d’administració, cuines i habitacions de Germanes en aquella època.

dscn1038

Aquest fou un ambiciós projecte propi d’una determinada època, d’unes dimensions
“exagerades” per l’entorn, amb intenció de què el temple fos a semblança del Pilar de Zaragoza, sent lloc de peregrinació i santuari de la Mare Ràfols.

El dia 17 de gener del 1936 l’edifici de l’escolania/convent ja està pràcticament finalitzat i en aquell mateix dia beneeix la capella interior el Hble. Lluís Urpí, i el dia 18 s’hi celebra la primera missa a càrrec del Dr. Badia i posteriorment és assignat a Mossèn Jacint com a mossèn del recinte. A partir d’aquesta data les germanes que vivien a la Masia-Molí vetllant per les obres es traslladen a l’edifici escolania.

Les obres del temple avancen, ja és finalitzada la cúpula de l’absis i restarien les cúpules laterals, la central de dues vegades la mida de les anteriors i la nau central.templo_2

Però ni l’edifici va poder començar l’activitat d’escolania, ni el temple fou finalitzat, doncs iniciada la guerra civil, el dia 21 de juliol d’aquell any uns quants milicians expropien els edificis a les Germanes, aleshores ja 10 religioses; cal dir que alguns dels milicians eren coneguts o ex-treballadors de les obres, pel qual no es van viure situacions de violència com si va ocórrer en altres indrets.

Les Germanes van preparar les maletes, i restaren resant a la capella fins a l’últim moment, l’emoció i tristesa dels fets era indescriptible. Arribat el moment els demanaren les claus de l’edifici i la Masia-Molí i van quedar tancats. Les Germanes foren traslladades a l’edifici de les Germanes Josefines de Vilafranca, alhora les comunitats de les Gnes. Carmelites Vedrunes i les Monges del monestir del Carme també hi foren traslladades per tal d’estar ‘protegides’ pels successos dels pròxims anys.

Els edificis reobren les portes l’abril del 1937, quan una inspecció de Sanitat de Guerra visita l’edifici amb la intenció d’habilitar-lo com a Hospital de Sang; el diumenge 30 de maig van acabar les obres de condicionament amb un cost de 32.000 pessetes. Llavors la població ja va poder visitar les instal·lacions sanitàries, que es van inaugurar el 15 de juny de 1937 amb el nom de Clínica Militar núm. 10. El Temple inacabat fou tapiat amb un mur de totxanes que va durar fins l’any 1988 i va servir com a magatzem i el cor de la capella interior del futur hospital el van habilitar com a farmàcia.

templo
Temple inacabat

El nou hospital disposà de 28 sales amb capacitat per a 560 llits i compta amb una instal·lació elèctrica “ultramoderna“, central telefònica amb 11 aparells, farmàcia, habitacions de rentar i planxar així com dues ambulàncies, una de 4 llits i una altra de dos. El menjador, amb capacitat per a 300 comensals, comptava amb un “servei formidable i complet“. Vuit metges, deu infermeres titulars i dotze ajudants d’infermera, dos farmacèutics, administratius, personal de cuina, neteja, etc. Fins a un total de 112 persones cobririen les necessitats del centre.

El dia 5 d’agost del 1937 ja entra en funcionament atenent els primers ferits de la guerra, i són al final d’aquesta 268 els soldats morts a l’Hospital de Sang, alguns d’ells dipositats a la Masia-Molí fins a fi de ser traslladats a la fossa comuna del cementiri de Vilafranca.

Doncs el context bèl·lic fou un trasbals per la població, en alguns moments l’hospital es va veure saturat, i segons alguns testimonis Vilafranca es veia invadida d’ambulàncies de tot arreu del front. La situació de penúries afectava a tothom i així ho explica en Josep Raventos Abeya (Pepito) a records i detalls de la meva adolescència:

El menjar era cada vegada més escàs, tot anava racionat, hi havia cartilles per a tot. Els nois (el seu grup d’amics) anàvem al molí d’en rovira, que s’havia convertit en un hospital de sang. Allí ens deixaven fer cua esperant que acabessin de dinar els soldats ferits, i aleshores ens deixaven entrar a menjar les sobres, i, si podíem, arreplegàvem algun tros de pa.

Un cop acabada la guerra, l’any 1939 els edificis i el recinte cessaren l’activitat d’Hospital de Sang i fou retornat a la Congregació de Germanes a qui els hi van expropiar. Del 21 de gener del 1939 al 2 d’octubre del 1940, cinc Germanes es van dedicar a netejar i arranjar els edificis i preparar-los per a la seva funció principal d’escolania; puix que a la Masia-Molí encara hi van quedar alguns difunts per dur al cementiri de Vilafranca.

templo_3
Inauguració dels edificis un cop retornats

Alhora aquell mateix any es construeixen dues escoles al recinte, que actualment ja no existeixen, per acollir de forma gratuïta als nens i nenes de les masies del voltant i de Vilafranca, que en temps de postguerra es van veure mancats de recursos, s’anomenaren “Nostra senyora de Montserrat” per a noies situat a l’ala dreta de l’edifici, com annex de l’escolania. I la segona escola “Jesús Obrer” per a nois situat en el que ara són vinyes.

El 2 d’octubre del 1940 ja entra en funcionament l’escolania (de la qual una part es destina a Exercicis Espirituals) i les dues escoles, i el dia 21 d’octubre de l’any 1941 es beneeix el “temple” a càrrec del cardenal Segura, doncs el projecte inicial de temple i possibles ampliacions de l’edifici de l’escolania queden aturats donada la situació de penúries i dificultats de la Congregació, donat l’ajut que havien d’oferir a tothom que ho necessitava; fou evident la sobre-estimació del projecte inicial del qual se’n conserva part de la maqueta original a la Masia-Molí.

Així doncs, a principis del 1940 trobem la Masia-Molí, el tros construït de Temple a la Mare de Déu del Pilar, les dues escoles gratuïtes i l’edifici de l’escolania anomenat pròpiament com a Casa “Mare Ràfols” reconegut sota la protecció del Sagrat Cor de Jesús, del qual s’hi instal·la a l’entrada una imatge de grans dimensions i que encara avui es conserva.

Els anys pròxims passen amb normalitat, l’escolania va acollint a més escolanes i les escoles segueixen el seu funcionament.

L’any 1943 la junta de l’Hospital Comarcal de Vilafranca precisa construir un nou hospital per a tal de separar els malalts contagiosos del centre de la Vila, llavors és quan les Germanes acullen l’encàrrec d’iniciar la construcció d’un nou edifici independent dintre del recinte del Molí d’en Rovira; fou anomenat “Hospital de Sant Josep” i aixi ens ho recorda una imatge de Sant Josep al jardinet davanter. La primera pedra fou col·locada on ara trobem les vinyes a càrrec de l’arquebisbe de Barcelona D. Gregori Modrego i la Gna. Superiora de la comunitat Felisa Guerri i les autoritats de la Vila, però no es comença a construir fins a l’any 1948, i es construeix en un punt diferent on és trobava la primera pedra, així que van haver de trobar-la i tornar a instal·lar-la ja en el lloc definitiu.

primera_piedra-juntos
Gna. Felisa Guerri i Dn. Gregori Modrego

La vigília del dia del Pilar del 1950 entra en funcionament el nou Hospital, dependent de l’Hospital comarcal i en el qual hi començaren a treballar 4 germanes. Aquí les Germanes és bolcaren en la feixuga tasca de cuidar a les persones més rebutjades de la societat, com leprosos, tuberculosos, i demès malalts contagiosos.

A partir de l’any 1955 l’activitat del recinte augmenta, doncs, l’edifici “Mare Ràfols” dedicat a escolania i exercicis espirituals també acollirà el Noviciat de futures Germanes. Fou així fins al 1966 quan per falta de vocacions religioses tanca l’etapa de noviciat i continua la d’escolania durant tres cursos més. Les escoles gratuïtes també acaben l’activitat segurament en aquells anys i posteriorment foren enderrocades.

És destacable que fins llavors la diversitat de funcions de les dependències acollien un bon nombre de persones, i això suposava una important necessitat de menjar; El recinte tenia un bon nivell d’autosuficiència donat que el que avui són vinyes a tot el voltant dels edificis, aleshores eren horts alguns d’ells amb sistema de reg d’aspersió moderns a la seva època. També trobem dos edificis “granja”, en els quals s’hi criaven conills, gallines, porcs, vaques i segurament algun cavall per a les tasques de camp.

Als anys pròxims fou ampliat l’edifici pròxim a l’Hospital de Sant Josep que tenia funció de bugaderia (1974), tanatori i garatge. També es construeix un edifici depuradora d’aigües residuals (1980). Als cap dels anys les granges i la depuradora cauen en desús.

Als anys 70 el recinte es troba al preludi d’una transformació, els edificis es començaran a adaptar i canviar de funcions, sorgiran ampliacions dels edificis i dels terrenys.

Els edificis d’escolania Mare Ràfols i Hospital de Sant Josep continuen separats físicament; a la vista del futur del recinte, comença l’adaptació de la “corba” o “gir” de l’edifici Mare Ràfols i l’ala esquerra d’aquest per a residència de gent gran, es fan habitacions, menjador, sala d’estar, office, etc. ocupant l’espai del que era la terrassa.

L’any 1971 s’unifiquen funcions, l’Hospital i la part adaptada de l’edifici Mare Ràfols passen a anomenar-se “Residència Mare Ràfols”. El pavelló de Sant Josep fou destinat a malalts crònics i una de les plantes per a Germanes d’edat avançada, i el Pavelló esquerra de l’edifici Mare Ràfols a residència de dones de la tercera edat amb un elevat grau d’autonomia.

Vist que no té sentit tenir els dos edificis separats, el setembre del 1972 s’inicia la construcció d’un nou edifici per unir els dos anteriors, el qual albergarà la nova recepció del conjunt, oficines, sala de lectura i habitacions per a Germanes.

Sense interrupció de les obres, l’ala dreta de l’edifici Mare Ràfols que va tenir funció d’escolania, noviciat i part de l’escola gratuïta “Nostra Senyora de Montserrat” es rehabilita com a Casa d’espiritualitat “Mare Ràfols” tal com coneixem avui amb habitacions i banys individuals, dels antics menjadors de professors i novícies en resulta la sala de conferències i el menjador actual de la casa d’espiritualitat.

Alhora, el que foren habitacions de professores al segon pis de l’ala esquerra de la casa “Mare Ràfols” s’adapta com a habitacions de senyores, i és connecten per mitjà d’un passadís sobre el que era una terrassa fins a arribar a l’assessor, així ampliant les places de residència de senyores autonomes.

L’octubre de l’any 1973 s’asfalten els accessos, passeigs i esplanades i es fan més jardins.

Durant l’any 1976 s’amplia el pavelló de Sant Josep en un cos rectangular que acaba en tres terrasses, dues d’elles connectades al jardí per una rampa, amb aquesta ampliació creix el nombre d’habitacions, i s’arrangen les antigues; es procedeix al sanejament dels baixos donant habitacions per a Germanes i per a les noies del servei.

san_jose_2
Ampliació del Hospital de Sant Josep (edifici de la dreta)

El 1977 s’arrangen la Masia-Molí on va néixer la Mare Ràfols, que de forma més familiar anomenen “La Casita“, ja que presentava problemes estructurals, i també les terrasses del temple que presenten goteres. Al mateix any es renova la capella del pavelló de Sant Josep, noves imatges, altar, via crucis, sagrari, bancs… i també se sonoritza.

img_3297
Imatge exterior de la Casa natal de Mª Ràfols

Dins del recinte també trobem actualment dues cases, fruit de la donació de “Doña Francisquita”,  propietària de coneguda família vitivinícola al Penedès. Una anomenada actualment “Ca l’Hortolà” on vivia, a l’època més recent, el pagès que cuidava els terrenys, i que posteriorment fou casa del Capellà del recinte; L’altre n’era la casa on primer vivia el pagès dels terrenys de la senyora propietària i posteriorment segona residència de la família;  anomenada avui “Betània”, fruit de la gran devoció i estima a la Mare Ràfols va oferir ambdues cases i els terrenys pròxims a la comunitat, i així avui el recinte del Molí d’en Rovira presenta unes dimensions molt amplies en respecte als seus edificis.

betania
Betània
ca_l-hortola
Ca L’hortolà

L’any 1978 s’arrangen ambdues cases, al temps s’amplia la casa de Betània i el 1986 s’hi trasllada un grup de Germanes de la pròpia congregació, així, dins del mateix recinte a dia d’avui, hi som presents tres comunitats de la mateixa congregació: Betània, Sant Josep, que funcionen com a residència de Germanes grans  i la comunitat de la Residència Mare Ràfols  que s’encarrega de la gestió d’aquesta.

Als anys 80, les germanes passen de la planta més baixa del pavelló de Sant Josep, a les golfes del mateix pavelló un cop fetes les obres d’adaptació, al temps la planta més baixa en resulten habitacions per a residents, despatxos i sales de perruqueria i podologia.

Una de les imatges més curioses de l’època era el temple, projecte ambiciós que no fou culminat i que del 1936 al 1988 només n’existia l’absis i la façana principal era un mur. La comunitat va posar tots els esforços en les diferents tasques que es duien a terme al recinte, així deixant de banda la terminació del temple; l’any 1988 s’encarrega la restauració de l’absis i l’acabament del temple sense tenir en compte l’ambiciós i exagerat projecte inicial.

residencia_mare_rafols_vilafranca_del_penedes

El projecte s’ajusta a preservar la part existent, donant una coherència amb les dimensions i tanmateix una estètica seguint la línia eclèctica, en harmonia però amb notable diferencia entre l’antic i el nou.

Un cop finalitzada rep el títol d’Església de la Verge del Pilar, el seu tret característic n’és l’exterior, que presenta una cúpula amb llanterna, i cobertes de ceràmica policromada vidriada en colors verd i groc, cridant l’atenció a uns quants km de distància.

No podem oblidar que les tasques de la comunitat han anat més enllà del recinte del Molí d’en Rovira, les germanes han estat presents al Col·legi de Sant Josep o comunament anomenat “Col·legi de Santa Anna“; treballant com a docents des de l’any 1936 al 1998.

Alhora que el projecte del Molí d’en Rovira creixia, una comunitat de germanes fou present també a l’hospital comarcal de Vilafranca del 1936 al 1994, ja que el col·legi de Sant Josep i l’hospital estan connectats a través de l’església de Sant Francesc on conjuntament celebraven l’eucaristia, i n’és part del convent de Sant Francesc.

Actualment la comunitat, d’una edat avançada, treballa en les tasques de la residencia, conjuntament amb auxiliars, infermeres, i professionals del sector, on acullen un total de 80 dones de la tercera edat ara ja sense distinció de malalties; també s’acullen grups d’exercicis espirituals al que fou edifici d’escolania “Mare Ràfols”; Els edificis que tanta història han viscut, actualment formen part de l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

resizeUn altre element patrimonial singular en aquest cas Patrimoni Natural en són tres ametllers ( Prunas amygdalus L.)  amb un perímetre d’uns 2 metres de mitja i una edat de 200 a 250 anys segons l’índex de patrimoni cultural de la Diputació de Barcelona. Assoleixen una alçada entre 10 i 12 metres i del vol de canó, a un metre i mig del sòl en surten quatre branques enormes, any rere any floreixen abundosament i encara avui donen fruit el qual es recull i s’utilitza.

Aquests arbres es troben plantats a la part del darrera de la Residència, en uns parterres que segueixen l’alineació del mur nord.

La Masia-Molí es conserva com a zona de visites pels qui volen veure on va néixer Maria Ràfols i Bruna, i alhora és lloc de peregrinació i de trobada amb la seva Fundadora per a tota la Família Santa Anna, formada per les Germanes de la Caritat de Santa Anna i laics que comparteixen el nostre carisma d’Hospitalitat, repartida per tot el món. I el que fou terra erma, i després horts, avui  són vinyes que any rere any donen fruit.

L’historia del recinte, ens fa responsables de conservar i transmetre els valors i la forma de fer que han anat forjant el pas dels anys les primeres Germanes; Saber acollir les necessitats de l’entorn a cada moment ha estat clau, sobretot afrontar el dia a dia des de l’Hospitalitat que ens va ensenya la Mare Ràfols.

«Jo sóc el cep veritable i el meu Pare és el vinyater. Les sarments que no donen fruit, el Pare les talla, però les que donen fruit, les neteja perquè encara en donin més. »

(Jn 15,1-8)

Residencia mare ràfols.jpg

Vídeo-reportatges:

 

Anuncis